[intro]

una Terrassa tropical*

La terra promesa: una platja de sorra blanca, una gandula, el sol torrant-nos la pell, ulleres fosques, aigua de coco i les notes d’un ukelele de fons. Per demanar, que no quedi. 

De vegades això és el que succeeix al voltant dels programes artístics en el seu vessant més “emergent”: el circuit ofereix miratges en forma de concursos, cicles, festivals, centres de difusió i producció, on les petites [aspirants a] estrelles del “show-business” reclamen, legítimament, la seva part del suposat pastís; d’altra banda la societat apel·la permanentment als efectes terapèutics de l’art (sobretot el més jove) contra les congènites malalties del sistema, mentre paradoxalment li reclama rendiments a curt termini, pressionats per la implacable llei del compte de beneficis i la tirania del calendari electoral. Mentrestant multitud de crítics, comissaris i mitjans de comunicació s’obstinen encara avui a mostrar el camí de l’Operació al Triomf de l’Artista Geni i la seva Sublim Internacional i Inequívoca Obra. Al voltant de tot això, la majoria seguim sense entendre gairebé res i amb la sensació generalitzada que això de l’art contemporani és cosa de quatre que fan i desfan. “Ellos se lo guisan, ellos se lo comen”.

Però al marge d’aquest panorama, les ciutats es mantenen plenes d’una exuberant
activitat creativa: multitud de tallers i espais culturals híbrids, projectes col·lectius, espais alternatius, publicacions, productores i editorials independents, xarxes d’intercanvi d’informació i coneixement, que mantenen fèrtil el territori creatiu, pam a pam, fent rendir els recursos dels quals disposen amb fórmules singulars que plantegen altres maneres de concebre els processos de formació, producció i distribució de la cultura.
En aquest context s’entén l’experiència artística com un procés de construcció on no hi ha dos equips que cal “reconciliar” (els “emissors” i els “receptors”), sinó com un lloc comú en què totes les persones produeixen i consumeixen alhora, ja sigui com a generadores, com a mediadores, com a usuàries, com a docents, com a alumnes o com a observadores. És aquí, en aquest espai de confluència, en què s’estableix la connexió, en les relacions, en les estratègies dels uns i dels altres, on es produeix artísticament.

És en aquest lloc on se situa la proposta d’enguany per al cicle Interferències,
plantejant una sèrie de dispositius a la ciutat de Terrassa en els quals l’exposició apareix a partir de diferents estratègies basades en la idea de compartir processos i coneixements, idees; de produir a partir de l’intercanvi i l’aprenentatge; de transformar totes les parts implicades en productors i receptors alhora per a construir entre tots/es aquest cicle anual d’art contemporani. 

Interferències’09: una Terrassa tropical és essencialment una invitació a les persones que habiten i transiten la ciutat a gaudir de l’experiència, a aprendre, a participar,
a crear col·lectivament i a passar-ho bé.
Aquest esdeveniment transformarà l’espai artístic en un lloc sense cotilles, sense fronteres clares, en un espai en construcció.

* El títol d’aquest projecte fa referència a un fanzine editat durant la dècada dels ‘90 a
Terrassa que s’anomenava Terrazza Tropical on hi varen participar un gran nombre d’artistes visuals, dissenyadors/es, il·lustradors/res tant de la ciutat com dels seus voltants. Algunes de les persones que hi participaren han seguit treballant en el món de la producció visual, altres potser han abandonat quasi per complet aquesta faceta creativa o s’hi dediquen de forma tangencial. Terrazza Tropical potser no és el fet cultural més rellevant de les últimes dècades a Terrassa, ni és, per descomptat, l’únic fanzine que s’ha editat en una de les ciutats més prolífiques en la producció de fanzines del context català, però és un perfecte exemple d’allò que pretén proposar Interferències’09 i és una forma d’entendre el procés creatiu des de paràmetres d’emancipació social, de generar cultura des de les petites iniciatives, des de l’autogestió, fugint dels discursos hegemònics per recuperar les experiències de curt abast com a fets significatius, sense que això comporti renunciar a la solidesa ni a l’exigència d’elaboració de discursos estètics de valor universal. 

Un fanzine (de fanàtic, aficionat, i magazine) és una revista independent, normalment amateur i produïda amb pocs recursos, que en general pretén difondre idees, informacions i/o creacions des de i per a contextos socials i culturals singularitzats.